Poema Alba

<<Et veuria anar, tota nua,

anant i tornant per la casa,

tot açò que ja no pot ser.

Sóc a punt de dir el teu nom,

sóc a punt de plorar-lo

i d'escriure'l per les parets,

adorada meua, petita.

Si em desperte, a les nits,

em desperte pensant en tu,

en el teu daurat i petit cos.

T'estimaria, t'adoraria

fins a emplenar la teua pell,

fins a emplenar tot el teu cos

de petites besades cremants.>>

                                              -Vicent Andrés Estellés 

(fragment del poema Tot açò que ja no pot ser)

Aquest tros de poema pertany a un poema de Vicent Andrés Estellés. 

He escollit aquest fragment perqué és un poema que em fa sentir. És passional, queden molt clars els sentiments i ho expressa a la perfecció, tant és així, que tinc una clara idea del que sent el poeta o el jo poétic. 

Parla d'un amor sense censures, és a dir, parla d'un amor real. Un amor on la nuesa no està mal vista i un amor on hi ha besades cremants. Un amor sense tabús. La realitat és així, i queda totalment reflectida al poema sense pors. Sense pors del que es pensi des de fora.