DEURES 2: FET QUALSEVOL LITERARI "1 DE NOVEMBRE".

No diré que esperava més d'aquell fet perqué no és així. És més; esperava menys. Molt menys. 
Era dia 1 de novembre. Podía dir que feia fred i aniré més enllà dient que no sols ho podía dir si no que, a més a més en feia. No tenía gaires plans, de fet sols en tenía un. Però n'era un de fantàstic. Els últims dos mesos es podíen resumir en : feina, feina, gent antipàtica, feina, discussions amb els pares, biblioteca (el qual em fa fer que us recordi que tenía feina) i per últim, feina. 
Així doncs, per a tenir un plan fantàstic d'aquells que fan història no era necessari tenir una ideia enrabessada i difícil de dur a terme, i la meva era bàsica. Bàsica i perfecte: Tarda de película.
Sí, així, sense més. Una tarda de película per a mi sola, sense remors de gent parlant ni crits desbocats i absurds en mig dels passadissos del instituts. Estava sola, i mai ho havía agraït tant com aquell 1 de novembre a les sis de la tarda. 
Vaig llevar-me. Vaig agafar una tassa de l'armari i vaig posar-hi xocolata per a desfer. Vaig omplir la tassa de llet a vessar i després d'haver remenat sense tenir cap cura de no llençar la llet fora del got el vaig posar al microones. El soroll constant de l'aparell girant i girant em va posar dels nervis. Pero aviat va ocórrer el preludi del fet. L'olor. Feia olor a hivern , a neu, a llar. La xocolata va impregnar les meves fosses nassals i per tal d'aguditzar el sentit de l'olfacte vaig tancar els ulls. Veia el record de l'estiu llunyà, i en veia un de molt present. Un hivern fred i càlid alhora. L'hivern més meu que havía tingut fins ara. I aquest hivern, tot i que encara estàvem a la tardó, acabava de començar per a mi. No podría haver començat millor .
El soroll que m'avisa que els tres minuts de microones havíen passat em treu dels meus pensaments per avisarme que la meva xocolata ja estava preparada i que podía anar preparant les meves papil·les gustatives per disfrutar d'un espectacle de sabor i pensaments que m'acompanyaríen durant la tarda de l'u de novembre.
Vaig agafar la tassa. Cremava, pero m'era igual, perquè la impaciència es un defecte que ha regnat amb mi des que tinc ús de la raó. Engego l'aparell reproductor de pel·lícules i m'enfonso entre les coixins del sofà i llavors passa. Passa que la provo. Un gust dolç em recorre els llavis i aviat un líquid espés s'apodera de l'espai lliure dels racons de la meva boca. Un gust realment màgic que en aquell moment va significar moltes coses per a mi ; Dolçor, llar, sensualitat, descns, relaxació i distrecció. Moltes coses per un sol glop de xocolata calenta. Però ja està. Res més. "Res més" perquè a continuació vaig deixar la tassa a la tauleta, i me'n vaig oblidar d'ella tot el que restava de pel·lícula. Va ser això: 
Un fet pasatger plé de significats.