POEMA

Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee, quien no escucha música,
quien no halla encanto en si mismo.

Muere lentamente quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.

Muere lentamente quien se transforma en esclavo del habito, repitiendo todos los días los mismos senderos,
quien no cambia de rutina,
no se arriesga a vestir un nuevo color
o no conversa con desconocidos.

Muere lentamente quien evita una pasión
Y su remolino de emociones,
Aquellas que rescatan el brillo en los ojos
y los corazones decaidos.

Muere lentamente quien no cambia de vida cuando está insatisfecho con su trabajo o su amor,
Quien no arriesga lo seguro por lo incierto
para ir detrás de un sueño,
quien no se permite al menos una vez en la vida huir de los consejos sensatos…
¡Vive hoy! - ¡Haz hoy!
¡Ariesga hoy!
¡No te dejes morir lentamente!
¡No te olvides de ser feliz! 
Pablo Neruda

Aquest poema m'agrada perquè parla d'arriscar tot per un somni quan la teva vida no et té satisfet, i crec que això és la vida, perseguir els teus somnis i no perdre la màgia de aconseguir-los.

Poema Alba

<<Et veuria anar, tota nua,

anant i tornant per la casa,

tot açò que ja no pot ser.

Sóc a punt de dir el teu nom,

sóc a punt de plorar-lo

i d'escriure'l per les parets,

adorada meua, petita.

Si em desperte, a les nits,

em desperte pensant en tu,

en el teu daurat i petit cos.

T'estimaria, t'adoraria

fins a emplenar la teua pell,

fins a emplenar tot el teu cos

de petites besades cremants.>>

                                              -Vicent Andrés Estellés 

(fragment del poema Tot açò que ja no pot ser)

Aquest tros de poema pertany a un poema de Vicent Andrés Estellés. 

He escollit aquest fragment perqué és un poema que em fa sentir. És passional, queden molt clars els sentiments i ho expressa a la perfecció, tant és així, que tinc una clara idea del que sent el poeta o el jo poétic. 

Parla d'un amor sense censures, és a dir, parla d'un amor real. Un amor on la nuesa no està mal vista i un amor on hi ha besades cremants. Un amor sense tabús. La realitat és així, i queda totalment reflectida al poema sense pors. Sense pors del que es pensi des de fora. 

POEMA 1

PER UN AMIC ESPECIAL...

Potser la vida no et somriu avui

pero jo estic aqui i vull

ajudar-te a tirar endavant

recordar-te que per mi ets molt important

 

                                     -Joane Ta-

El poema "Per un amic especial..." va ser escrit per Joane Ta, es una poeta mallorquina que no es molt coneguda. 

L'he escollit perquè m'identifico molt amb aquests versos, a més, són versos que diuen realment com es la persona, és a dir, realment es una amiga molt lleial, que mai et faltarà encara que hi hagin moments dolents en la relació. Finalment, l'autor reflecteix els sentiments que hi ha d'un amic lleial, que es realment el que vol enfocar. 

DEURES 2. DIÀLEG NARRATIU

Era ser una vegada un Koala molt petit es va perdre en el bosc i estava molt trist perquè no trobava a la seva mare i l'estrallava moltíssim. Un dia quan va sortir el sol, ell estava amb una gallina.
¿Qui ets tu?- li va preguntar la gallina.
Sóc la Alba, li va respondre el Koala. La gallina no so va creure i la fotre al carrer.
El Koala va marxar trist en busca de la seva mare que encara no l'havia trobat. Al dia següent el Koala va despertar amb un mussol.
¿Qui ets tu?- li va preguntar el mussol.
El Koala li va respondre- Sóc la Alba.
Però el mussol estava molt desconfiat i també el va fotre del seu territori. El Koala, una altre vegada va marxar trist sense cap esperança de trobar a la seva mare, que tant estrallava. Quan ja va comença a fosquejar, va buscar un lloc on passar la nit. Quan va despertar tenia una papallona al seu costant esperant a que es lleves.
La papallona li va preguntar- ¿Qui ets tu?
Sóc la Alba- va respondre el Koala.
¿I que fas aquí sol en aquest bosc?- li va preguntar la papallona
El Koala li va dir- M'he perdut i no trobo a la meva mare. No se on esta la meva casa, porto tres dies buscant a ma mare i la meva casa però no sóc capaç.
La papallona li va dir- no et preocupis que jo t'acompanyo a buscar a la teva mare i la teva casa, que jo conec el territori dels Koalas.
El Koala petit es va posar molt contenta, perquè la papallona havia aconseguit trobar la seva casa i sobretot la seva mare que la va rebre amb els braços oberts. La papallona es va queda observant-la des de una altura en la que ells no la podien veure, el Koala menjava com si no hagués menjat mai, encara que portava tres dies sense menjar.
Finalment, la papallona va marxar cap al seu territori molt contenta.

DIÀLEG INFORMATIU: PER INFORMAR EL LECTOR DELS ANTECEDENTS DE L'HISTÒRIA.

La Natàlia s'havía escapat de casa ja feia uns mesos. No volía saber-ne res de la seva madrastra ni del seu pare incapaç de protegir la seva filla. Realment ja feia temps que ho estava preparant i maquinant el pla. El seu millor amic n'era còmplice del fet i a més a més un còmplice de primera categoría que s'havia jugat la seva seguretat per la seva amiga, ja que li havía donar les claus del pis dels que eren els seus avis per tal que pogués resguardar-se allà. 
El que la Natàlia no sabía es que aquell fet de treure un peu per la porta de casa seva a la 1:32 de la matinada faria canviar tant la seva manera de fer les coses, doncs és cert que des que la seva madrastra va arribar a casa seva no havía pogut saborejar un sol moment de pau a casa seva, i, per desgràcia, d'allò ja en feia anys. Quan aquesta dona va arribar a casa ella tenia 7 anys, i ara ja en tenía 17. 
Va conèixer la llibertat. El saber que tot en la vida no es basa en simples discussions per qualsevol tontería ni una bofetda de tant en tant quan la noia expressava la seva opinió va crear-li una sensació de llibertat que mai havía experimentat. 
Els tres mesos viscuts en llibertat van ser els millors que havía viscut en la seva vida: Havía conegut un noi, havía fet amics i podía sortir de casa seva sempre que volía. Sí, s'havía d'amagar de la policía de tant en tant ja que al ser menor la buscàven, però això sols eren detallets sense importància. 
L'únic que al principi li preocupava era el pare , el fet de fer-lo passar malament a ell. Però bé, ella ho havía passat malament els anteriors deu anys i ell no havía fet res. A més a més tot i que el Miquel, el pare de la Natàlia, no ho demostrava mai, ell sabía que la seva filla tenía la capacitat de viure i sobreviure sense cap tipus de problema. Això va fer que la ment (un pèl sàdica) de la Natàlia es despreocupés d'això.
Ara la Natàlia està bé. Al sofà estudiant Química amb el còmplice:
-H4s3 és Cuatrhidrur de trisodi, oi? 
-Deu ser, sí.
-Vols deixar de jugar amb els fulls i estudiar?
-Hidrurs...Sodi...Potassi... Fart de noms extranys.


-Harry Potter.

Deures 2.2: DIÀLEG DE SITUACIÓ(Caracteritzar el personatge sense conflictes)

- Mare meva, què ràpid recullen, sembla que estiguin fugint d'alguna cosa. Seré un mal professor? Fugiran de mi? Bé, no ho sé. A veure, carpeta, bolígrafs i quadern de professor. Tot bé. Ara, què em queda? Mmmm, ah, sí, les claus, estaran al despatx, oi? Em sembla que sí, que les he deixades damunt la taula del fons de l'aula. Ei, ei! On vas? Té, aquí tens el teu mòvil, i que consti que si te'l torno a veure no el veuràs fins el juny, d'acord?
- Ai, sí, no me'n recordava. Però jo encara no sé perquè me l'has tret, si no ho estava mirant!
- Va, home, no vull discutir-ne més, vés-te'n cap a casa.
(...)
-Hola Joan, com va? Jo ja me'n vaig cap a casa, recorda que a dos quarts de sis hem quedat per repassar allò del treball de recerca, no t'oblidis.
- Sí, sí, tranquil. Hi arribaré d'hora o potser fins i tot abans.
- Molt bé, fins després.
(...)
-Però on son? Com les puc haver perdut un altre cop, les claus, A veure, a les 12 les portava a la butxaca i les he deixades aquí, just en aquesta taula...
-Doncs no tinc ni idea d'on poden estar, jo he estat netejant totes les aules d'aquí al voltant i no he trobat res. Podries preguntar-s'ho al conserge, que sempre que veu alguna cosa fora de lloc, se l'emporta a consergeria i ja en té una muntanya d'objectes perduts a sobre la taula.
- Sí, sí, gràcies, ara ho pregunto.
(...)
-Perdona, heu trobat, per casualitat, unes claus a la sala de professors aquest matí?
- Emm, no ho sé, deix'am buscar-les. Són aquestes?
-Uf, que bé, pensava que les havia perdut. Sí, són aquestes, moltes gràcies. Adéu.
- Adéu, fins dilluns.

Poema 1.

¿Qué es poesía? --dices mientras clavas
  en mi pupila tu pupila azul.
¿Qué es poesía? ¿Y tú me lo preguntas?
  Poesía... eres tú.

Gustavo Adolfo Bécquer

El poema "Qué es poesía?" va ser escrit per Gustavo Adolfo Bécquer, 

un dels millors poetes del segle XIX.

L'he escollit per la seva claredat i sencillesa a l'hora d'escriure, ja que escrivint

només quatre versos, està parlant d'un món tant ampli i artístic com és la poesia. 

A més d'això, també està tractant el tema de l'amor, tot atribuïnt a la seva 

estimada l'art i la musicalitat de la poesia en els seus ulls, mitjançant la 

forma del diàleg. Finalment, l'autor aconseguiex rimar els cuatre versos 

donant-li un ritme suau al poema, sobretot entre el segon i l'últim.

DEURES 2: FET QUALSEVOL LITERARI

El primer dia d’escola, al matí, escolto el despertador. No tinc ganes d’obrir els ulls que feien dies que no s’obrien tan d’hora, i tampoc aixecar-me per parar-ho, no volia sortir del llit amb lo còmoda que estava i amb la temperatura que tenia. Finalment amb la meva vagància em llevo. He d’anar a l’escola i no en tinc gens de ganes, penso que avui serà un dia molt llarg i que mai s’acabarà. Quan just vaig a obrir la porta, recordo que no havia agafat l’entrepà. Al sortir al carrer em ve una bandada d’aire fred que em fa tremolar, un aire que feia dies que no el sentia al meu cos. Caminant pel carrer contemplo tots els carrers solitaris i jo sola caminant, però de sobte em trobo a un grupet de nens de primer de la ESO molt contents perquè es el primer dia que van a un institut, però jo pensant que aquesta il·lusió se’ls aniran quan passin a Batxillerat.  Arribant a on havia quedat amb el Yeray, les nostres primeres paraules han sigut: “Que son tinc”. Al arribar a l’escola ens separem perquè no anem a la mateixa classe, a classe em quedo contemplant els companys que tinc i la tutora que tinc. Finalment ens ordenen un lloc per seure per ordre de llista i em toca amb un company que no el conec de res, i que a demes en té un nom estrany que em costa dir. Al finalitzar l’ultima classe, tinc ganes de sortir per anar a dinar. Al arribar a casa l’únic que vull fer es seurem al sofà, però m’ha mare m’ho prohibeix perquè he d’anar a dinar. Al finalitzar el dinar me’n vaig corrents al llit a estirar-me una mica perquè ha sigut un matí intens. Al tanca el ulls recordo que he de fer el Treball de Recerca i que havia quedat amb els amics per anar a la Biblioteca per la tarda. Llavors ràpidament obro els ulls i els hi pregunto a quina hora quedem, i poso una alarma per si de cas se’m passa l’hora. Però em dono compte de que no he pogut descansar una mica perquè ja es l’hora de marxar. Estic a la Biblioteca i ja tinc ganes de que sigui de nit per poder dormir, però em queda quasi tota la tarda encara per a que arribi l’hora de marxar. De camí a casa començo a pensar en lo be que dormiré aquesta nit, per el cansament que porto a sobre meu. Desprès d’una dutxa i un sopar lleuger, m’estiro al meu llit amb moltíssimes ganes. I sense donar-me’n compte els meus ulls es tanquen.   

DEURES 1: PERSONATGE

Eden és un personatge d’una historia d’amor que te amb un noi que es diu Tyler, que es el seu mitjà germà. Le escollida perquè té moments en la historia on m’identifico molt, no amb la relació del noi sinó en la vida de la noia. És una noia molt forta, divertida i que es preocupa més en els demés que en ella mateixa. També és una noia molt sincera encara que hi ha moments en que no ho es per no fer patir a altres persones. Ella sola es busca la vida, viatge per treballar en una editorial perquè li agrada escriure i perquè encara que moltes persones no li donaven esperances en aquell treball, ella va demostra que si que podia, i així va ser. Aquesta noia té els pares separats, el seu pare es casa amb una dona que té dos fills, un petit de 12 anys i un gran que és Tyler que te igual que ella 20 anys, aquí es on comença la història d’amor entre ells, ells no es senten com germans sinó que tenen uns sentiments més enllà de germans. Tothom fa lo possible per impedir aquesta parella, però ells finalment junts superen tots els obstacles i demostren que dona igual qui siguin si s’estimen.

    

DEURES 2: FET QUALSEVOL LITERARI "1 DE NOVEMBRE".

No diré que esperava més d'aquell fet perqué no és així. És més; esperava menys. Molt menys. 
Era dia 1 de novembre. Podía dir que feia fred i aniré més enllà dient que no sols ho podía dir si no que, a més a més en feia. No tenía gaires plans, de fet sols en tenía un. Però n'era un de fantàstic. Els últims dos mesos es podíen resumir en : feina, feina, gent antipàtica, feina, discussions amb els pares, biblioteca (el qual em fa fer que us recordi que tenía feina) i per últim, feina. 
Així doncs, per a tenir un plan fantàstic d'aquells que fan història no era necessari tenir una ideia enrabessada i difícil de dur a terme, i la meva era bàsica. Bàsica i perfecte: Tarda de película.
Sí, així, sense més. Una tarda de película per a mi sola, sense remors de gent parlant ni crits desbocats i absurds en mig dels passadissos del instituts. Estava sola, i mai ho havía agraït tant com aquell 1 de novembre a les sis de la tarda. 
Vaig llevar-me. Vaig agafar una tassa de l'armari i vaig posar-hi xocolata per a desfer. Vaig omplir la tassa de llet a vessar i després d'haver remenat sense tenir cap cura de no llençar la llet fora del got el vaig posar al microones. El soroll constant de l'aparell girant i girant em va posar dels nervis. Pero aviat va ocórrer el preludi del fet. L'olor. Feia olor a hivern , a neu, a llar. La xocolata va impregnar les meves fosses nassals i per tal d'aguditzar el sentit de l'olfacte vaig tancar els ulls. Veia el record de l'estiu llunyà, i en veia un de molt present. Un hivern fred i càlid alhora. L'hivern més meu que havía tingut fins ara. I aquest hivern, tot i que encara estàvem a la tardó, acabava de començar per a mi. No podría haver començat millor .
El soroll que m'avisa que els tres minuts de microones havíen passat em treu dels meus pensaments per avisarme que la meva xocolata ja estava preparada i que podía anar preparant les meves papil·les gustatives per disfrutar d'un espectacle de sabor i pensaments que m'acompanyaríen durant la tarda de l'u de novembre.
Vaig agafar la tassa. Cremava, pero m'era igual, perquè la impaciència es un defecte que ha regnat amb mi des que tinc ús de la raó. Engego l'aparell reproductor de pel·lícules i m'enfonso entre les coixins del sofà i llavors passa. Passa que la provo. Un gust dolç em recorre els llavis i aviat un líquid espés s'apodera de l'espai lliure dels racons de la meva boca. Un gust realment màgic que en aquell moment va significar moltes coses per a mi ; Dolçor, llar, sensualitat, descns, relaxació i distrecció. Moltes coses per un sol glop de xocolata calenta. Però ja està. Res més. "Res més" perquè a continuació vaig deixar la tassa a la tauleta, i me'n vaig oblidar d'ella tot el que restava de pel·lícula. Va ser això: 
Un fet pasatger plé de significats.

DEURES 2: FET QUALSEVOL LITERARI

Sé que sempre és el mateix. Llevar-me. Pujar al tren. Esperar a l’estació. Baixar. Treballar. Tornar al tren. Arribar a casa. Dormir. Y així en una cadena que es repeteix diàriament com un mantra maleït. Hi ha gent que pensa que la rutina és bona, que es quotidiana, que ens ajuda a organitzar-nos; jo, l’odio. Hi ha vegades, que petits actes, desencadenen grans esdeveniments. Històries ocultes sota la pell, invisibles al ull diari, però visibles al ull expectant, aquest que no espera, aquest al que has trencat tots els esquemes i ja no sap què més pot veure.

24 de febrer. ¿Tenia res d’especial? En absolut. Un dia més ratllat en el calendari de l’anodina vida d’un treballador, sense més. Sense parella, sense fills, sense vida més enllà de la rutina. Quasi havia perdut el temps per als meus amics. Quasi havia oblidat el meu nom, les meves aficions i tot el que estigués fora de la rutina. Fins que de sobte, un dia, tot semblava estar confabulat de tal forma que res sortia bé.

Em vaig llevar tard. Quinze minuts de desfasament i ja res era igual, ja em sentia un extrany en el meu propi món. ¿Per què? Tenien tanta importància quinze minuts? El temps és això, una paraula, una mesura; però a mi em semblava que tot anava malament, que estava equivocant-me constantment. Vaig solucionar com vaig poder el desfasament, anant més de pressa en el desdejuni, en la dutxa i en vestir-me. I per quan havia sortit, vaig còrrer. El cel vessava una pluja com feia anys que no veia, virulenta, que et calava fins el més profund solament amb que t’aproparas una mica a un lloc descobert. I per suposat, no portava paraigües i no tenia temps per tornar a casa i agafar-lo.

Per quan vaig arribar a l’estació, estava empapat. Em petaven les dents i em recorrien calfreds tot el temps. Encara així, quan vaig pujar al tren (el següent al que solia agafar cada matí perquè arribava tard), em vaig sentir alleujat al sentir el calor de la calefacció. Em vaig asseure en un seient amb finestra i em vaig posar a contemplar el paisatge, esperant que el tren no parés mai. Però tot origen té un final. Una dona es va asseure enfront meu. Ràpidament em vaig fixar en ella. Ulls verds. Cabellera daurada. Pell fina. Eren pocs els trets que posseïa de la imatge que m’havia mostrat la meva visió perifèrica, però eren suficients per saber que era bella.

El tren va frenar de nou. Aquesta vegada, un home es va apropar a la dona. No vaig poder evitar fingir que no atenia, quan en realitat ho volia saber tot. L’home parlava de forma molt despectiva a la dona. Ella assentia, completament dominada. L’home no estava satisfet. Volia enfonsar-la. Humiliar-la. I li donava completament igual estar en públic, segurament pensava que aquella dona era seva, de ningú més. Fins que una sonora bufetada va ressonar en tot el vagó com un eco aniquilador. I ja no vaig poder quedar-me assegut. 

La rutina m’havia anquilosat en un vida que mai havia desitjat. Em feia l’heroi, sense tenir poders. Volia sentir l’adrenalina d’apropar-se a la vora del precipici. La satisfacció d’ajudar. I solament vaig rebre una pallissa. Vaig intentar ajudar a la dona, però estava massa espantada com per reaccionar de qualsevol forma. L’home, un mascle dominant, que no volvia veure desintegrada la seva homenia, es va sentir humiliat i va començar a donar-me cops de peu sense pietat. Em vaig quedar fet un cabdell, al sòl, esperant. Ningú es va dignar a preguntar com estava.

Al treball, el mateix de sempre. Informes, informes i més informes. Bregues del cap. Atipament de tot plegat. Tot el que estigués relacionat amb el meu treball, em provocava granellada. Ho odiava. No volia continuar treballant, però volia continuar vivint. No pagaven massa, però era suficient per viure sense queixar-me. Tot i això, hi havia vegades que deixava surar la meva imaginació, i llavors ¡pum!, mai estava treballant fent informes; estava sent feliç fent el que realment m’agradava: la fotografia. Captar l’essència de cada moment amb una imatge. Atrapar la realitat en un tros de paper i difundir-ho fins arribar a milers de persones.

Tot era una fantasia impossible.

Quan va acabar la jornada, vaig tornar a pujar al tren. Tenia el cos adolorit, entumit i m’estava refredant. Però seguia aguantant, estoic. Veia les cares de la gent. La majoria, com yo, tornava de treballar, i la majoria, com jo també, estaven completament insatisfets. Érem una ciutat d’ànimes gris, i tristes, d’humans sense aprofitar la humanitat. ¿L’ésser humà no ens regala llibertat? Tots estavem lligats a les cadenes de la rutina, i a la seva vegada, a les cadenes de la vida. Jo, el primer.

Mai saps quan una sorpresa impactarà contra tu com un meteorit destrossa una enorme porció de terra i genera un cràter. Aquest cràter fou la dona del tren. No esperava fer-me l’heroi aquell dia tan estrany. No esperava fixar-me en les histories que passaven al meu voltant, però ho vaig fer. I gràcies a això, vaig ajudar a algú. La dona, que es deia Gala, em va agrair el que havia fet per ella al tren. Em va explicar la seva situació i em va donar el seu telèfon. Ella volia que quedessim per prendre un cafè. I jo volia ajudar-la a sortir de la vida tòxica que portava. Treure-li la embena de dolor amb la que parapetava mentides i pallisses.

Ens vam acomiadar, i vaig tenir la certesa de que res tornaria a ser igual aquell dia. Que la rutina s’acabava per mi. No volia treballar més fent informes. Volia conèixer a Gala, ajudar-la. Volia canviar la meva vida i donar-me una nova oportunitat, perquè som els dirigents de les nostres vides, perquè no hi ha llei que controoli cors i ments. I aquell dia vaig tornar a casa amb el cor ple d’alguna cosa que no sabia explicar… ¿Felicitat? Vaig creuar l’últim pas de peatons i…

Un cotxe em va atropellar amb violència. Em va alçar i el coche va fugir. El meu cos va impactar contra el sòl, trencant-se el meu crani. Ja no era jo. No era res. I allà estava. Un cos sense contigut, perquè jo ja m’havia escapat.

Contemplo el meu cadàver, des de fora. Em fa pena. Havia pujat al tren massa tard aquell dia i ara em trobava mort. Un dia que havia sigut intens com mesos, quan portava mesos vivint amb la intensitat sota zero. Almenys, havia trobat el principi de la felicitat. Però era massa tard. I ara solament sóc això, vent, cendres, esperit. Ara solament em queda la consciència de saber que no vaig fer coses que m’agradaven perquè preferia els diners. I em dono compte, ara que solament sóc aire, ara que el vent em porta, que de veritat sóc lliure, i que per sobre de tot, hi ha que apreciar la llibertat que un mateix s’atorga, del contrari, ens estancarem fins a perir. I així, acaba una història d’un dia sense importància. Una història de moltes.

DEURES I: PERSONATGE

Escullo en Nathan Byrn, del llibre El costat fosc perquè em sembla un personatge brillant, que sap sobreviure i que no és el típic personatge a qui ningú venç perquè és molt fort. És un personatge ple de matissos que busca sobreviure en un món que no el compren i que el té por pel que és, però ell no dubta en utilitzar-ho contra els que li fan mal. És un mag molt bo que ha tingut una vida molt dura, que li ha fet convertir-se en algú massa dur de vegades, però solament has de saber com arribar a ell.

DEURES 1: PERSONATGE DE FICCIÓ LITERÀRIA.

El meu personatge preferit de ficció literària es en Harry Potter, de la saga ''Harry Potter'' de l'escriptora J.K Rowling.

L'he escollit ja que a més a més de que es un personatge de la meva saga preferida, també és un personatge del qual m'agradaría sentir-me identificada. És algú que lluita pel que vol, contra qualsevol cosa que es posi per davant. És una persona forta i lluitadora i a més a més molt lleial ja que es resalta diverses vegades al llarg de la trama d'aquesta saga el valor de la lleialtat entre tots els personatges. 

Harry Potter no té pares i viu amb els que es consideren els seus tutors legals, els quals el tracten ben bé com a un esclau. Un día se li ofereix la oportunitat d'anar a estudiar màgia a l'escola de Hogwarts, ja que té capacitat de fer-ho i ho deixa tot per poguer anar a estudiar a la gran escola de màgia de Londres. Aquí coneixerá dos personatges molt epecials els quals li falicitarán la lluita contra l'injustícia i el costat practicant de màgia negra i obscura i a més a més es convertirán en els seus millors amics i companys de batalla. En general aquests tres personatges representen ben bé el mateix amb els seus matissos però en Harry el que més.

En general, per a mí aquest personatge representa lluita, valor, lleialtat, valentía i justícia. Cinc de les coses que jo, personalment, més valoro.

DEURES 2: FET QUALSEVOL

Ja havia arribat de treballar. Era un dimarts qualsevol i les coses a la feina cada vegada anaven pitjor. No em podia arribar ni a imaginar que les coses funcionessin pitjor que fa dos mesos. A més, semblava que cada dia arribi algú nou a l'edifici, i al final, ningú sap el que ha de fer. Però en aquell moment tocava gaudir del millor de cada dia, i  tocava relaxar-se, fugir de tot i sortir al balcó a veure que succeeix al carrer. Una vegada allà, ja vaig contemplar el petit paisatge que forma la meva ciutat.
Gairebé res havia canviat. Al fons a l'esquerra continuaven els obrers treballant en els blocs de pisos enormes que sembla que mai s'acabin de construir, tinguin els materials més sonors i molestos del món i només treballin quan jo dormo. Després, a la cantonada de la dreta, com no, seguia el gran restaurant, que, des que hi va venir la setmana passada aquell famós cuiner, sempre hi ha una cua que gairebé arriba fins a la porta de casa meva, obstaculitzant-me a vegades el pas. Fins i tot en aquell moment, que no eren ni les vuit del vespre, la cua ja era de dimensions considerables. A més, tampoc ho entenia, ja qu hi he anat diverses vegades i no em sembla tan bo. Per últim, ja girant la vista una mica més cap a l'esquerra i més a prop, es trobava el germà del restaurant; el bar.
I, obviament, avui tocava aniversari. Si seguim així, totes les persones censades a la ciutat hauran passat per allà al menys un cop per a celebrar el seu aniversari. Per tant, avui tindrem festa durant tota la nit. Sembla difícil d'imaginar que en un carrer, en teoria tan estret, es junti tanta gent.

El món de l'assaig i els aforismes

Abans d'endinsar-nos en els tres grans gèneres que treballarem durant el curs, cal fer menció de l'assaig i els aforismes. La millor manera, com sempre, exemples de la mà de Joan Fuster 

 Assaig (Diccionari per a ociosos) 

 ¿Què seria de la nostra vida, del nostre viure quotidià i mediocre, si no ens podíem permetre el luxe de la vanitat? L’home és un animal fatu, l’únic –dins l’escala zoològica- que té la possibilitat de ser-ho. Tot ho fem per vanitat. La mateixa ambició, si es proposa un fi intel·ligible, és aquest: no el poder, la riquesa, ni la fama, ni el respecte, sinó el poder, la riquesa, la fama, el respecte, en la mesura que justifiquen la nostra presumpció. Cadascú en la seva òrbita i segons les seves forces, intenta procurar-se això: una vanitat satisfeta. Hi ha qui s’ho procura pel camí de la humilitat i tot. Es tracta de ser important: a l’oficina, a l’acadèmia, entre el veïnat, sobre el paper dels diaris, en les xafarderies de la gent. És la gran manera que ha trobat l’home –l’individu individualista- de passar l’estona agradablement. L’estona o –si voleu- la vida. Que tot és una mateixa cosa. 

 Aforismes 

 "Bon dia, lector amic, futur cadàver, futur no-res! Sit tibi terra levis! (Que la terra et sigui lleugera: inscripció habitual en les tombes de l’antiga Roma)." 

 "No convé tenir massa memòria. La memòria, sovint és rancuniosa."

 "Som sincers en la mesura que ens convé ser-ho, i no més." 

 "Potser el treball dignifique l’home. No ho sé. Però, indiscutiblement, el cansa." 

 "M’acuseu de sarcàstic. I per què no ho hauria de ser? Si amb prou feines arribe a tolerar-me a mi mateix!" 

 "-Què passa? 

- El temps. 

I, en efecte, això que passa és el temps." 

 "Qui suportaria la idea d’una duplicitat de si mateix?" 

 "Costa poc de llegir, però ¿quant ha costat d’escriure?" 

 "Tenim el vocabulari viciat pel classicisme. Parlem de “gasos nobles”, i d’un gos “sense amo” en diem un gos “abandonat”, i no un gos “lliure”

Extret de blocmat.files.wordpress/com

DEURES 1: PERSONATGE DE FICCIÓ LITERÀRIA

El meu personatge preferit de ficció literària és Miguel Strogoff del llibre Miguel Strogoff, escrit per Jules Verne.
L'he escollit per diverses raons. La primera és perquè és el protagonista d'una obra real, és a dir, participa en fets que han passat a la realitat. En aquest cas, pertany a una novel·la històrica i bèl·lica, les quals són les que normalment m'agraden més. La història de Miguel Strogoff transcurreix durant un període de guerres i invasions a Rússia que porten a la desolació de moltes ciutats. La dura missió de Miguel és la de portar un missatge secret al gobernant d'Irkutsk, germà del tsar a Moscou, per tal d'adveritr les idees d'Ivan Ogareff i dels tàrtars en contra d'ell. Per tal de complir-la, travessa una gran part de Sibèria, és a dir, un territori inmens ple d'obstacles, persones que poden acabar amb la seva vida i dos condicionants; mai revelar la seva identitat, i desconfiar d'Ivan Ogareff. Tot això farà que hagi de viure increïbles aventures, algunes d'elles, sorprenents, fins i tot, a la guerra. Alhora de travessar tantes ciutats, regions i cultures, Verne parla força de la geografia de territoris gairebé desconeguts per a mi, com són Sibèria i Mongòlia.

Tot pot ser literari?

Comencem el bloc de Literatura catalana de modalitat de 2n de Batxillerat amb una pregunta. Tot pot ser literari?

Short Animation - Alarm- Mesai from 7tv on Vimeo.

Què més podria ser literari? Comenta-ho!