Em mirava, d'aquella forma tan característica. No arribava a estar plena de foscor, però podia percebre-la ennuvolant el seu cor. Com un mal auguri, el vent es va colar per la finestra, glaçador com mai. 'Tanca-la, que encara ens refredarem' cridava una veu dolça, però a la vegada forta, una barreja de tons i matisos. Una veu blava. I llavors el paper caigué en les meves mans, mortes i jo sense alè, i vaig mirar, i solament veia números, que embrutien la meva ànima i m'enfonsaven en un pou de misèria i de pèrdua, de present sense futur, i de passat sense present.
I a l'última hora, encara sentia el crit de les muses xiuxiuejant una fatídica i funesta cançó, que per por d'haver errat, no cantaven més fort. Però jo la sentia, una vegada i un altre, i era impossible treure-me-la del cap.
Estava condemnat per les bèsties, i el pitjor era que aquella que parlava un idioma oblidat, només era una, que el meu infern estava poblat de moltes.
Vermell. Color sang brillant, com quan un raig de sol t'il·lumina la cara mentre tens els ulls tancats, en repós. I això és exactament el que està succeïnt. El sol als ulls m'avisa de l'hora de llevar-me, pero m'adverteix que no hi ha pressa, perquè realment no n'hi ha. Amb ls llençols color neu la sensació de brillantor de la llum del sol augmenta, i el contrast de la meva pell pàlida al costat de la seva fins i tot fa que sembli un pèl agitanada. Un sospir. Sento el moviment al carrer, els cotxes pitant i una veu femenina que m'adverteix que el seu dia no és igual que el meu. Un mal dia per a ella, un bon dia per a mi. Els cotxes piten. Piten. Piten.