Em mirava, d'aquella forma tan característica. No arribava a estar plena de foscor, però podia percebre-la ennuvolant el seu cor. Com un mal auguri, el vent es va colar per la finestra, glaçador com mai. 'Tanca-la, que encara ens refredarem' cridava una veu dolça, però a la vegada forta, una barreja de tons i matisos. Una veu blava. I llavors el paper caigué en les meves mans, mortes i jo sense alè, i vaig mirar, i solament veia números, que embrutien la meva ànima i m'enfonsaven en un pou de misèria i de pèrdua, de present sense futur, i de passat sense present.
I a l'última hora, encara sentia el crit de les muses xiuxiuejant una fatídica i funesta cançó, que per por d'haver errat, no cantaven més fort. Però jo la sentia, una vegada i un altre, i era impossible treure-me-la del cap.
Estava condemnat per les bèsties, i el pitjor era que aquella que parlava un idioma oblidat, només era una, que el meu infern estava poblat de moltes.
He de dir, company Nathan, que el teu escrit en sembla sublim i que realment m'hi sento molt identificada. Gracias per compartir els teus sentiments.
ResponElimina-Harry.
Aquest breu relat em recorda gratament a Vinyoli, sobretot en l'ús de la sinestesia i la situació d'angoixa en què es troba. També copia el personatge de la mort, que sempre t'està vigilant, però aquest cop simbolitzat per bèsties, que sempre ens vigilen i destrossen a tots. Com a petita crítica, podria dir que el relat no contempla el pas del temps i la seva importància, i per tant, no és del tot vinyolià.
ResponElimina