Sé que sempre és el mateix. Llevar-me. Pujar al tren. Esperar a l’estació. Baixar. Treballar. Tornar al tren. Arribar a casa. Dormir. Y així en una cadena que es repeteix diàriament com un mantra maleït. Hi ha gent que pensa que la rutina és bona, que es quotidiana, que ens ajuda a organitzar-nos; jo, l’odio. Hi ha vegades, que petits actes, desencadenen grans esdeveniments. Històries ocultes sota la pell, invisibles al ull diari, però visibles al ull expectant, aquest que no espera, aquest al que has trencat tots els esquemes i ja no sap què més pot veure.
24 de febrer. ¿Tenia res d’especial? En absolut. Un dia més ratllat en el calendari de l’anodina vida d’un treballador, sense més. Sense parella, sense fills, sense vida més enllà de la rutina. Quasi havia perdut el temps per als meus amics. Quasi havia oblidat el meu nom, les meves aficions i tot el que estigués fora de la rutina. Fins que de sobte, un dia, tot semblava estar confabulat de tal forma que res sortia bé.
Em vaig llevar tard. Quinze minuts de desfasament i ja res era igual, ja em sentia un extrany en el meu propi món. ¿Per què? Tenien tanta importància quinze minuts? El temps és això, una paraula, una mesura; però a mi em semblava que tot anava malament, que estava equivocant-me constantment. Vaig solucionar com vaig poder el desfasament, anant més de pressa en el desdejuni, en la dutxa i en vestir-me. I per quan havia sortit, vaig còrrer. El cel vessava una pluja com feia anys que no veia, virulenta, que et calava fins el més profund solament amb que t’aproparas una mica a un lloc descobert. I per suposat, no portava paraigües i no tenia temps per tornar a casa i agafar-lo.
Per quan vaig arribar a l’estació, estava empapat. Em petaven les dents i em recorrien calfreds tot el temps. Encara així, quan vaig pujar al tren (el següent al que solia agafar cada matí perquè arribava tard), em vaig sentir alleujat al sentir el calor de la calefacció. Em vaig asseure en un seient amb finestra i em vaig posar a contemplar el paisatge, esperant que el tren no parés mai. Però tot origen té un final. Una dona es va asseure enfront meu. Ràpidament em vaig fixar en ella. Ulls verds. Cabellera daurada. Pell fina. Eren pocs els trets que posseïa de la imatge que m’havia mostrat la meva visió perifèrica, però eren suficients per saber que era bella.
El tren va frenar de nou. Aquesta vegada, un home es va apropar a la dona. No vaig poder evitar fingir que no atenia, quan en realitat ho volia saber tot. L’home parlava de forma molt despectiva a la dona. Ella assentia, completament dominada. L’home no estava satisfet. Volia enfonsar-la. Humiliar-la. I li donava completament igual estar en públic, segurament pensava que aquella dona era seva, de ningú més. Fins que una sonora bufetada va ressonar en tot el vagó com un eco aniquilador. I ja no vaig poder quedar-me assegut.
La rutina m’havia anquilosat en un vida que mai havia desitjat. Em feia l’heroi, sense tenir poders. Volia sentir l’adrenalina d’apropar-se a la vora del precipici. La satisfacció d’ajudar. I solament vaig rebre una pallissa. Vaig intentar ajudar a la dona, però estava massa espantada com per reaccionar de qualsevol forma. L’home, un mascle dominant, que no volvia veure desintegrada la seva homenia, es va sentir humiliat i va començar a donar-me cops de peu sense pietat. Em vaig quedar fet un cabdell, al sòl, esperant. Ningú es va dignar a preguntar com estava.
Al treball, el mateix de sempre. Informes, informes i més informes. Bregues del cap. Atipament de tot plegat. Tot el que estigués relacionat amb el meu treball, em provocava granellada. Ho odiava. No volia continuar treballant, però volia continuar vivint. No pagaven massa, però era suficient per viure sense queixar-me. Tot i això, hi havia vegades que deixava surar la meva imaginació, i llavors ¡pum!, mai estava treballant fent informes; estava sent feliç fent el que realment m’agradava: la fotografia. Captar l’essència de cada moment amb una imatge. Atrapar la realitat en un tros de paper i difundir-ho fins arribar a milers de persones.
Tot era una fantasia impossible.
Quan va acabar la jornada, vaig tornar a pujar al tren. Tenia el cos adolorit, entumit i m’estava refredant. Però seguia aguantant, estoic. Veia les cares de la gent. La majoria, com yo, tornava de treballar, i la majoria, com jo també, estaven completament insatisfets. Érem una ciutat d’ànimes gris, i tristes, d’humans sense aprofitar la humanitat. ¿L’ésser humà no ens regala llibertat? Tots estavem lligats a les cadenes de la rutina, i a la seva vegada, a les cadenes de la vida. Jo, el primer.
Mai saps quan una sorpresa impactarà contra tu com un meteorit destrossa una enorme porció de terra i genera un cràter. Aquest cràter fou la dona del tren. No esperava fer-me l’heroi aquell dia tan estrany. No esperava fixar-me en les histories que passaven al meu voltant, però ho vaig fer. I gràcies a això, vaig ajudar a algú. La dona, que es deia Gala, em va agrair el que havia fet per ella al tren. Em va explicar la seva situació i em va donar el seu telèfon. Ella volia que quedessim per prendre un cafè. I jo volia ajudar-la a sortir de la vida tòxica que portava. Treure-li la embena de dolor amb la que parapetava mentides i pallisses.
Ens vam acomiadar, i vaig tenir la certesa de que res tornaria a ser igual aquell dia. Que la rutina s’acabava per mi. No volia treballar més fent informes. Volia conèixer a Gala, ajudar-la. Volia canviar la meva vida i donar-me una nova oportunitat, perquè som els dirigents de les nostres vides, perquè no hi ha llei que controoli cors i ments. I aquell dia vaig tornar a casa amb el cor ple d’alguna cosa que no sabia explicar… ¿Felicitat? Vaig creuar l’últim pas de peatons i…
Un cotxe em va atropellar amb violència. Em va alçar i el coche va fugir. El meu cos va impactar contra el sòl, trencant-se el meu crani. Ja no era jo. No era res. I allà estava. Un cos sense contigut, perquè jo ja m’havia escapat.
Contemplo el meu cadàver, des de fora. Em fa pena. Havia pujat al tren massa tard aquell dia i ara em trobava mort. Un dia que havia sigut intens com mesos, quan portava mesos vivint amb la intensitat sota zero. Almenys, havia trobat el principi de la felicitat. Però era massa tard. I ara solament sóc això, vent, cendres, esperit. Ara solament em queda la consciència de saber que no vaig fer coses que m’agradaven perquè preferia els diners. I em dono compte, ara que solament sóc aire, ara que el vent em porta, que de veritat sóc lliure, i que per sobre de tot, hi ha que apreciar la llibertat que un mateix s’atorga, del contrari, ens estancarem fins a perir. I així, acaba una història d’un dia sense importància. Una història de moltes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Embolica!