DEURES 2: FET QUALSEVOL

Ja havia arribat de treballar. Era un dimarts qualsevol i les coses a la feina cada vegada anaven pitjor. No em podia arribar ni a imaginar que les coses funcionessin pitjor que fa dos mesos. A més, semblava que cada dia arribi algú nou a l'edifici, i al final, ningú sap el que ha de fer. Però en aquell moment tocava gaudir del millor de cada dia, i  tocava relaxar-se, fugir de tot i sortir al balcó a veure que succeeix al carrer. Una vegada allà, ja vaig contemplar el petit paisatge que forma la meva ciutat.
Gairebé res havia canviat. Al fons a l'esquerra continuaven els obrers treballant en els blocs de pisos enormes que sembla que mai s'acabin de construir, tinguin els materials més sonors i molestos del món i només treballin quan jo dormo. Després, a la cantonada de la dreta, com no, seguia el gran restaurant, que, des que hi va venir la setmana passada aquell famós cuiner, sempre hi ha una cua que gairebé arriba fins a la porta de casa meva, obstaculitzant-me a vegades el pas. Fins i tot en aquell moment, que no eren ni les vuit del vespre, la cua ja era de dimensions considerables. A més, tampoc ho entenia, ja qu hi he anat diverses vegades i no em sembla tan bo. Per últim, ja girant la vista una mica més cap a l'esquerra i més a prop, es trobava el germà del restaurant; el bar.
I, obviament, avui tocava aniversari. Si seguim així, totes les persones censades a la ciutat hauran passat per allà al menys un cop per a celebrar el seu aniversari. Per tant, avui tindrem festa durant tota la nit. Sembla difícil d'imaginar que en un carrer, en teoria tan estret, es junti tanta gent.