UNA ESCALA QUALSEVOL
Estellés, en aquest poema el que pretén fer es mostrar-nos potser una de les carses mes obscures i dures de la vida, deixant molt enrere un Locus Amoenus propi de la poesia. Podem veure en aquest poema diverses situacions de la vida d'unes persones que viuen en un edifici, a més a més de fer referència a persones que tenen siuacions, podríem dir, difícils d'afrontar <<Com hi ha tramviaires que treballen la nit de cap d'any...>>
El títol ens explica i ens transmet que la situació que ell descriu en el poema podría arribar a ésser una situació força cotidiana tanmateix, i és que el poema ens deixa veure ue les diferents situacions que descriu passen, en qualsevol lloc del món. per extremes que puguin semblar.
https://www.youtube.com/watch?v=VKbBPwlrLH4
dijous, 9 de febrer del 2017
Text poètic
Vermell. Color sang brillant, com quan un raig de sol t'il·lumina la cara mentre tens els ulls tancats, en repós. I això és exactament el que està succeïnt. El sol als ulls m'avisa de l'hora de llevar-me, pero m'adverteix que no hi ha pressa, perquè realment no n'hi ha. Amb ls llençols color neu la sensació de brillantor de la llum del sol augmenta, i el contrast de la meva pell pàlida al costat de la seva fins i tot fa que sembli un pèl agitanada. Un sospir. Sento el moviment al carrer, els cotxes pitant i una veu femenina que m'adverteix que el seu dia no és igual que el meu. Un mal dia per a ella, un bon dia per a mi. Els cotxes piten. Piten. Piten.Com
Si
S'ensorra
El
Món
dimecres, 8 de febrer del 2017
RELAT POÈTIC
Aquell dia, un dia trist, avorrit.... No sé com descriure aquell dia ple de males noticies i de mentides.
Tampoc sé com vaig poder aguantar aquell dia, i arriba a casa trista i desil·lusionada. Però la tarda d'aquell dia va ser un respir després del que estava passant i poder almenys treure un petit somriure, aquella persona que estava amb mi em va fer acabar el dia i poder passar la nit relaxada d'un dia tan dur. Això que ha passat hem va fer al dia següent, llevar-me amb força per seguir el meu camí encara que sigui molt dur i encara que hi tingui que travessar fronteres com un refugiat per seguir el meu camí.
Tampoc sé com vaig poder aguantar aquell dia, i arriba a casa trista i desil·lusionada. Però la tarda d'aquell dia va ser un respir després del que estava passant i poder almenys treure un petit somriure, aquella persona que estava amb mi em va fer acabar el dia i poder passar la nit relaxada d'un dia tan dur. Això que ha passat hem va fer al dia següent, llevar-me amb força per seguir el meu camí encara que sigui molt dur i encara que hi tingui que travessar fronteres com un refugiat per seguir el meu camí.
MIQUEL MARTÍ I POL
Com un ocell a les mans d'un infant
Aquest poema va ser escrit per Miquel Martí i Pol al 1957. En aquest poema hi ha elements de la natura com els ocells, les mans dures com un rostoll i també podem trobar metàfores com debades l'aigua de la meva veu (la saliva alhora de parlar que extreu de la boca), per exemple. Aquest poema ens fa veure com s'està sentint en aquell moment, la realitat i el pas del temps, és a dir, ens estar fent veure el "pasatemps" de la vida. Quan pasa el temps no tot és igual, per això ens dius "com un ocell a les mans d'un infant", l'ocell és tant delicat que una persona major.
Aquest poema va ser escrit per Miquel Martí i Pol al 1957. En aquest poema hi ha elements de la natura com els ocells, les mans dures com un rostoll i també podem trobar metàfores com debades l'aigua de la meva veu (la saliva alhora de parlar que extreu de la boca), per exemple. Aquest poema ens fa veure com s'està sentint en aquell moment, la realitat i el pas del temps, és a dir, ens estar fent veure el "pasatemps" de la vida. Quan pasa el temps no tot és igual, per això ens dius "com un ocell a les mans d'un infant", l'ocell és tant delicat que una persona major.
dimarts, 7 de febrer del 2017
BREU RELAT POÈTIC I PROFUND.
Em mirava, d'aquella forma tan característica. No arribava a estar plena de foscor, però podia percebre-la ennuvolant el seu cor. Com un mal auguri, el vent es va colar per la finestra, glaçador com mai. 'Tanca-la, que encara ens refredarem' cridava una veu dolça, però a la vegada forta, una barreja de tons i matisos. Una veu blava. I llavors el paper caigué en les meves mans, mortes i jo sense alè, i vaig mirar, i solament veia números, que embrutien la meva ànima i m'enfonsaven en un pou de misèria i de pèrdua, de present sense futur, i de passat sense present.
I a l'última hora, encara sentia el crit de les muses xiuxiuejant una fatídica i funesta cançó, que per por d'haver errat, no cantaven més fort. Però jo la sentia, una vegada i un altre, i era impossible treure-me-la del cap.
Estava condemnat per les bèsties, i el pitjor era que aquella que parlava un idioma oblidat, només era una, que el meu infern estava poblat de moltes.
I a l'última hora, encara sentia el crit de les muses xiuxiuejant una fatídica i funesta cançó, que per por d'haver errat, no cantaven més fort. Però jo la sentia, una vegada i un altre, i era impossible treure-me-la del cap.
Estava condemnat per les bèsties, i el pitjor era que aquella que parlava un idioma oblidat, només era una, que el meu infern estava poblat de moltes.
CARLES RIBA
Aquesta setmana, i sense que serveixi de precedent (és broma Adalaisa 💓💓💓💓) faré els deures. Començaré per l'autor del qual havíem de triar un poema i explicar a quin estil el podríem classificar. He escollit Súnion, que es troba recollit al llibre Les elegies de Bierville (1943). Aquest poema parla sobre l'exili, sobre la força que ha de tenir l'exiliat per mantenir-se fora de la pàtria, encara que sap que algun dia haurà de tornar al que ell considera la seva llar, com a contrapart del pessimisme d'aquest poema. Per tant, el podríem englobar dins del gènere conegut com a literatura d'exili.
Recordant Nietzsche
Com que Nietzsche sempre és present arreu, aquí teniu un petit vídeo explicatiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)