TÓLSTOI: FELICITAT CONJUGAL

Abans que acabés l'hivern, aquella sensació de tristesa ocasionada per la soledat, i també el simple fàstig, van créixer fins el punt que ja no sortia de la meva habitació, no obria el piano ni prenia un llibre en les mans. Quan Katia intentava convèncer-me de que em dediquès a una o a altre cosa, li responia: «No en tinc ganes, no puc», però el que sonaba a la meva ànima era: per què? Per a què fer alguna cosa si de forma tan gratuïta es desaprofitaven els meus millors anys? Per què? I a aquell per què no hi havia més resposta que les llàgrimes. Em deien que m'havia aprimat i que estava desmillorada, però ni això m'importava. Per què? Per a qui? Semblava que la meva vida estava condemnada a transcórrer en aquell lloc solitari i apartat del món, enmig d'una melancolia impotent de la qual no tenia jo ni forces de sortir. Cap al final de l'hivern, Katia va començar a témer per mi i decidí que em portaria a l'extranger costès el que costès.


COMENTARI.
Aquest fragment pertany a la novela "Felicitat Conjugal", escrita per Tóltstoi. L'obra sencera és humanista. Primerament, mostra la realitat i els sentiments d'una familia asestada per la mort de la mare de la protagonista. Aquest fet provoca una baixada d'ànims terrible a les filles de la difunta a Katia, una institutriu que intenta passar pàgina malgrat l'actitud de les germanes Sonia i Maria. A més, narra mitjançant la protagonista uns fets que transmeten tristesa, incomoditat i una empatia que semblen traslladar-se al lector a l'hora de llegir-los. En general, mostra de maner humana i precisa, tots els pensaments i sensacions que tenen les protagonistes segons viuen i experimenten els fets, amb la mort de la mare sempre com a escenari de fons

POEMA

Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee, quien no escucha música,
quien no halla encanto en si mismo.

Muere lentamente quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.

Muere lentamente quien se transforma en esclavo del habito, repitiendo todos los días los mismos senderos,
quien no cambia de rutina,
no se arriesga a vestir un nuevo color
o no conversa con desconocidos.

Muere lentamente quien evita una pasión
Y su remolino de emociones,
Aquellas que rescatan el brillo en los ojos
y los corazones decaidos.

Muere lentamente quien no cambia de vida cuando está insatisfecho con su trabajo o su amor,
Quien no arriesga lo seguro por lo incierto
para ir detrás de un sueño,
quien no se permite al menos una vez en la vida huir de los consejos sensatos…
¡Vive hoy! - ¡Haz hoy!
¡Ariesga hoy!
¡No te dejes morir lentamente!
¡No te olvides de ser feliz! 
Pablo Neruda

Aquest poema m'agrada perquè parla d'arriscar tot per un somni quan la teva vida no et té satisfet, i crec que això és la vida, perseguir els teus somnis i no perdre la màgia de aconseguir-los.

Poema Alba

<<Et veuria anar, tota nua,

anant i tornant per la casa,

tot açò que ja no pot ser.

Sóc a punt de dir el teu nom,

sóc a punt de plorar-lo

i d'escriure'l per les parets,

adorada meua, petita.

Si em desperte, a les nits,

em desperte pensant en tu,

en el teu daurat i petit cos.

T'estimaria, t'adoraria

fins a emplenar la teua pell,

fins a emplenar tot el teu cos

de petites besades cremants.>>

                                              -Vicent Andrés Estellés 

(fragment del poema Tot açò que ja no pot ser)

Aquest tros de poema pertany a un poema de Vicent Andrés Estellés. 

He escollit aquest fragment perqué és un poema que em fa sentir. És passional, queden molt clars els sentiments i ho expressa a la perfecció, tant és així, que tinc una clara idea del que sent el poeta o el jo poétic. 

Parla d'un amor sense censures, és a dir, parla d'un amor real. Un amor on la nuesa no està mal vista i un amor on hi ha besades cremants. Un amor sense tabús. La realitat és així, i queda totalment reflectida al poema sense pors. Sense pors del que es pensi des de fora. 

POEMA 1

PER UN AMIC ESPECIAL...

Potser la vida no et somriu avui

pero jo estic aqui i vull

ajudar-te a tirar endavant

recordar-te que per mi ets molt important

 

                                     -Joane Ta-

El poema "Per un amic especial..." va ser escrit per Joane Ta, es una poeta mallorquina que no es molt coneguda. 

L'he escollit perquè m'identifico molt amb aquests versos, a més, són versos que diuen realment com es la persona, és a dir, realment es una amiga molt lleial, que mai et faltarà encara que hi hagin moments dolents en la relació. Finalment, l'autor reflecteix els sentiments que hi ha d'un amic lleial, que es realment el que vol enfocar. 

DEURES 2. DIÀLEG NARRATIU

Era ser una vegada un Koala molt petit es va perdre en el bosc i estava molt trist perquè no trobava a la seva mare i l'estrallava moltíssim. Un dia quan va sortir el sol, ell estava amb una gallina.
¿Qui ets tu?- li va preguntar la gallina.
Sóc la Alba, li va respondre el Koala. La gallina no so va creure i la fotre al carrer.
El Koala va marxar trist en busca de la seva mare que encara no l'havia trobat. Al dia següent el Koala va despertar amb un mussol.
¿Qui ets tu?- li va preguntar el mussol.
El Koala li va respondre- Sóc la Alba.
Però el mussol estava molt desconfiat i també el va fotre del seu territori. El Koala, una altre vegada va marxar trist sense cap esperança de trobar a la seva mare, que tant estrallava. Quan ja va comença a fosquejar, va buscar un lloc on passar la nit. Quan va despertar tenia una papallona al seu costant esperant a que es lleves.
La papallona li va preguntar- ¿Qui ets tu?
Sóc la Alba- va respondre el Koala.
¿I que fas aquí sol en aquest bosc?- li va preguntar la papallona
El Koala li va dir- M'he perdut i no trobo a la meva mare. No se on esta la meva casa, porto tres dies buscant a ma mare i la meva casa però no sóc capaç.
La papallona li va dir- no et preocupis que jo t'acompanyo a buscar a la teva mare i la teva casa, que jo conec el territori dels Koalas.
El Koala petit es va posar molt contenta, perquè la papallona havia aconseguit trobar la seva casa i sobretot la seva mare que la va rebre amb els braços oberts. La papallona es va queda observant-la des de una altura en la que ells no la podien veure, el Koala menjava com si no hagués menjat mai, encara que portava tres dies sense menjar.
Finalment, la papallona va marxar cap al seu territori molt contenta.

DIÀLEG INFORMATIU: PER INFORMAR EL LECTOR DELS ANTECEDENTS DE L'HISTÒRIA.

La Natàlia s'havía escapat de casa ja feia uns mesos. No volía saber-ne res de la seva madrastra ni del seu pare incapaç de protegir la seva filla. Realment ja feia temps que ho estava preparant i maquinant el pla. El seu millor amic n'era còmplice del fet i a més a més un còmplice de primera categoría que s'havia jugat la seva seguretat per la seva amiga, ja que li havía donar les claus del pis dels que eren els seus avis per tal que pogués resguardar-se allà. 
El que la Natàlia no sabía es que aquell fet de treure un peu per la porta de casa seva a la 1:32 de la matinada faria canviar tant la seva manera de fer les coses, doncs és cert que des que la seva madrastra va arribar a casa seva no havía pogut saborejar un sol moment de pau a casa seva, i, per desgràcia, d'allò ja en feia anys. Quan aquesta dona va arribar a casa ella tenia 7 anys, i ara ja en tenía 17. 
Va conèixer la llibertat. El saber que tot en la vida no es basa en simples discussions per qualsevol tontería ni una bofetda de tant en tant quan la noia expressava la seva opinió va crear-li una sensació de llibertat que mai havía experimentat. 
Els tres mesos viscuts en llibertat van ser els millors que havía viscut en la seva vida: Havía conegut un noi, havía fet amics i podía sortir de casa seva sempre que volía. Sí, s'havía d'amagar de la policía de tant en tant ja que al ser menor la buscàven, però això sols eren detallets sense importància. 
L'únic que al principi li preocupava era el pare , el fet de fer-lo passar malament a ell. Però bé, ella ho havía passat malament els anteriors deu anys i ell no havía fet res. A més a més tot i que el Miquel, el pare de la Natàlia, no ho demostrava mai, ell sabía que la seva filla tenía la capacitat de viure i sobreviure sense cap tipus de problema. Això va fer que la ment (un pèl sàdica) de la Natàlia es despreocupés d'això.
Ara la Natàlia està bé. Al sofà estudiant Química amb el còmplice:
-H4s3 és Cuatrhidrur de trisodi, oi? 
-Deu ser, sí.
-Vols deixar de jugar amb els fulls i estudiar?
-Hidrurs...Sodi...Potassi... Fart de noms extranys.


-Harry Potter.

Deures 2.2: DIÀLEG DE SITUACIÓ(Caracteritzar el personatge sense conflictes)

- Mare meva, què ràpid recullen, sembla que estiguin fugint d'alguna cosa. Seré un mal professor? Fugiran de mi? Bé, no ho sé. A veure, carpeta, bolígrafs i quadern de professor. Tot bé. Ara, què em queda? Mmmm, ah, sí, les claus, estaran al despatx, oi? Em sembla que sí, que les he deixades damunt la taula del fons de l'aula. Ei, ei! On vas? Té, aquí tens el teu mòvil, i que consti que si te'l torno a veure no el veuràs fins el juny, d'acord?
- Ai, sí, no me'n recordava. Però jo encara no sé perquè me l'has tret, si no ho estava mirant!
- Va, home, no vull discutir-ne més, vés-te'n cap a casa.
(...)
-Hola Joan, com va? Jo ja me'n vaig cap a casa, recorda que a dos quarts de sis hem quedat per repassar allò del treball de recerca, no t'oblidis.
- Sí, sí, tranquil. Hi arribaré d'hora o potser fins i tot abans.
- Molt bé, fins després.
(...)
-Però on son? Com les puc haver perdut un altre cop, les claus, A veure, a les 12 les portava a la butxaca i les he deixades aquí, just en aquesta taula...
-Doncs no tinc ni idea d'on poden estar, jo he estat netejant totes les aules d'aquí al voltant i no he trobat res. Podries preguntar-s'ho al conserge, que sempre que veu alguna cosa fora de lloc, se l'emporta a consergeria i ja en té una muntanya d'objectes perduts a sobre la taula.
- Sí, sí, gràcies, ara ho pregunto.
(...)
-Perdona, heu trobat, per casualitat, unes claus a la sala de professors aquest matí?
- Emm, no ho sé, deix'am buscar-les. Són aquestes?
-Uf, que bé, pensava que les havia perdut. Sí, són aquestes, moltes gràcies. Adéu.
- Adéu, fins dilluns.