Abans que acabés l'hivern, aquella sensació de tristesa ocasionada per la soledat, i també el simple fàstig, van créixer fins el punt que ja no sortia de la meva habitació, no obria el piano ni prenia un llibre en les mans. Quan Katia intentava
convèncer-me de que em dediquès a una o a altre cosa, li responia: «No en tinc
ganes, no puc», però el que sonaba a la meva ànima era: per què? Per a què fer
alguna cosa si de forma tan gratuïta es
desaprofitaven els meus millors anys?
Per què? I a aquell per què no hi havia
més resposta que les llàgrimes.
Em deien que m'havia aprimat i que estava desmillorada, però ni això m'importava. Per què? Per a qui? Semblava que la meva vida estava condemnada a transcórrer en aquell lloc solitari i apartat del món, enmig d'una melancolia impotent de la qual no tenia jo ni forces de sortir. Cap al final de l'hivern, Katia
va començar a témer per mi i decidí que em portaria a l'extranger costès el que costès.
COMENTARI.
Aquest fragment pertany a la novela "Felicitat Conjugal", escrita per Tóltstoi. L'obra sencera és humanista. Primerament, mostra la realitat i els sentiments d'una familia asestada per la mort de la mare de la protagonista. Aquest fet provoca una baixada d'ànims terrible a les filles de la difunta a Katia, una institutriu que intenta passar pàgina malgrat l'actitud de les germanes Sonia i Maria. A més, narra mitjançant la protagonista uns fets que transmeten tristesa, incomoditat i una empatia que semblen traslladar-se al lector a l'hora de llegir-los. En general, mostra de maner humana i precisa, tots els pensaments i sensacions que tenen les protagonistes segons viuen i experimenten els fets, amb la mort de la mare sempre com a escenari de fons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Embolica!