Portada Pilar Prim

La meva portada per a la novel·la Pilar Prim mostra la protagonista, la Pilar, sense compan eguiryia. Això simbolitza la tranquilitat per a ella i el fet de poder  pensar i reflexionar tranquilament allunyada de les pressions familiars i socials a les que està sotmesa. Davant d'ella, podem observar un mirall, on la  Pilar se simbolitza com un Pilar ha  d'aguantar un pes enorme, els quals són les males llengües, la seva filla Elvira, l'Ortal, la societat patriarcal... que la fan inmòvil i l'impedeixen casar-se amb el seu estimat Marcial Deberga. Aquest desig de la Pilar, però, no seria tan paradisíac com ella creu, ja que la funció de la Pilar seguiria sent la d'exercir secundari, ja que l'estabilitat econòmica d'en Deberga no és massa fiable.

Final de Pilar Prim

"Encara tremolà tota, i de nou pensà a fugir. Ja era tard. Per què, ni per qui, sacrificar ja amor, fortuna, vida?. L'aparició de son ídol l'encegà, i... aquella força fatal i misteriosa que ens empeny en els moments transcendentals de la passió, llançà a la pobra dona, esmaperduda, a arriscar la sort de son obscur destí."

Pilar, mirant a en Deberga, va començar a pensar en tota la seva vida, en tot el que li van fer passar en la seva vida, i sabent que el seu amor per en Deberga era tan gran, que fuig de casa seva corrents buscant a les seves amigues per a que la poguessin consolar. Però era irremeiable consolar el dolor que tenia Pilar.  Ella no aguantava més aquell dolor, fins que va anar a casa seva en busca del seu fill, l'Enriquet, per marxar d'on vivien, perquè no aguantava més aquella pressió que tenia en el cos de no poder estar amb el seu estimat Deberga.

Deberga la va anar a buscar en el moment que es va entera de que Pilar marxava a viure a un altre lloc per ell, per no poder-lo veure més. Al arribar a l'estació de tren, Deberga va veure marxar un tren, però era un tren que Pilar encara no havia agafat. Al girar-se se'n va trobar a la Pilar als nassos. Pilar va deixar-lo enrere, però Deberga la va agafar per el braç, i li va dir que volia parlar amb ella. Pilar li va dir a l'Enriquet que se'n anés a seure's al banc, i Pilar i en Deberga es van queda sols, Deberga li va demanar explicacions a Pilar, però Pilar no li volia contestar perquè ell ja sabia perquè marxava. Però Deberga volia que so digues, en el moment que Pilar so diu Deberga li va plantar un petó als llavis, ella va quedar plasmada i va marxar corrents agafar a l'Enriquet i pujar al tren.
Ella saben el que havia sentit per aquell petó va decidir marxar d'aquell amor impossible.

Final. Pilar Prim

... I aquella força fatal i misteriosa que ens empeny en els moments trascendentals de la passió, llançà la pobra dona, esmaperduda, a arriscar la sort de son obscur destí.

Sense pensar-ho més, després d'estar uns deu minuts rumiant els problemes de cada acció que podia realitzar en aquell moment, la por li va véncer i va sortir corrent del carrer Trafalgar número 10. Sabia perfectament la Pilar que el Deberga l'havia vista, i va intentar ofegar aquest pensament lo millor que va poder, encara que fou massa difícil com per aconseguir-ho totalment. Es consolava a si mateixa pensant que en certa manera, hauria deixat el seu estimat Marcial amb un pam de nas després de fugir de casa seva d'aquella manera tan covard. Però, més que un sentiment de tristesa i d'ira amb si mateixa, aquesta  es va enfocar cap a tots aquells que li havien fet la vida gairebé impossible. Al cap li venia el feixuc Ortal, la Julita, i fins i tot la seva filla, l'Elvireta, i va jurar, en el seu més profund i sincer pensament que es venjaria de tots, un per un, per no deixar-la anar amb el que possiblement, hauria estat l'home de la seva vida.

La Pilar va tornar a casa seva. Aquella situació ja li era força familiar; tornar a casa amb una sensació de tenir les mans buides després d'un gran esforç i una gran repressió. En certa manera, ella es creia culpable de les seves desgràcies, tant familiars com exteriors, però el que li corrompia de veritat i anava en augment a mida que passaven els minuts, les hores i els dies era no haver-se declarat definitivament al Marcial Deberga. Però per a fugir d'aquest sentiment ara es recolzava en les seves fidels amigues, l'Osita i la Clotilde. Ay, pobres, que hauran de suportar totes les meves tonteries i preocipacions! L'Osita, principalment la rebia a casa per parlar i l'entreteniment que això suposa, puix semblava que la Pilar l'havia encomanat el seu pessimisme i tristesa i no tenia ganes de fer gaires coses. Les converses entre les dues evitaven obviament els temes que podien ferir a la Pilar, que no eren pocs, i entre aquests, els tabús més grans eren els noms d'Ortal i Deberga.
Un dia com un altre, quan la Pilar tornava a casa després d'una llarga conversació que fou força entretinguda pel que estava acostumada a casa de l'Osita, on també es trobava per sorpresa la Clotilde, es trobà una carta al costat de la porta de casa. Aquesta situació va incomodar força la protagonista, ja que es temia una altra notícia angoixant que dificilment podria suportar. Malgrat això, va fer cor fort i va llegir la carta lentament. El seu cor es va aturar durant unes mil·lèsimes de segon que semblaren hores. Era d'en Deberga.

La feminitat de Pilar Prim

Tota la novel·la ronda al voltant de dues figures al despatx de Deberga, la Venus i la Madonna d'Andrea de Sarto. Què tenen a veure amb Pilar Prim?

Venus

Madonna, Andrea de Sartro

Tertúlia de Pilar Prim

Pilar Prim no deixa de ser una novel·la actual. Aquí podeu veure un fragment d'una entrevista fet a Laura Borràs a TV3.

Fotografia amb missatge literari: Pilar Pri

Joan Sardà i Lloret

Joan Sardà va néixer el 1851 a Sant Quintí de Mediona i va morir a Barcelona el 4 de desembre de 1898.  Fou un traductor i crític literari, pare de Franscesc Sardà i Ladico. 

Va ser traductor d'autors com Horaci o Victor Hugo, encara que va compondre poemes, el més destacat reflecteix la crisi del romanticisme. Joan va iniciar activitats com a crític literari a La Renaixença el 1871. El 1882 va escriure un pròleg i va traduir l'obra Nabab, amb aquesta traducció va ser considerat com l'acceptació del naturalisme, aquesta posició va influenciar en l'obra de Narcís Oller. L'arriba del modernisme va fer que Sardà s'allunyes cada vegada més de l'activitat pública. 

Joan Sardà després de la mort del seu amic Josep Yxart, va escriure un estudi necrològic sobre ell, llegit en 1899.

BIBLIOGRAFIA 

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0060955.xml