( A casa dels Amat, la Juliana asseguda, nerviosa, en un balancí del menjador, mentre Amat llegeix el diari)
Amat: Per tot arreu surt el miracle obrat per la Verge. Inclús surten els nostres noms. És fantàstic...
Juliana: La Verge no em tornará la filla. S'ha vist que de mí se n'ha oblidat bastant.
Amat: No la volem per a res a aquella. Tenim més espai a la casa...
(Se sent pujar a algú les escales, es en Vergés, i puja força acceleradament)
Vergés: Tot ha estat culpa seva, Amat. Si no l'hagués maltractat d'aquesta manera no hauria marxat. I vosté, Juliana, no ha fet res per detindre-la.
Amat: Gràcies a mi deus voler dir! La meva dona ha fet el que havia de fer! N'estàvem farts d'aquella boja que va en contra de les tradicions del poble. Només portava desgràcies.
Juliana: I prou que me'n resento d'haver-la deixat marxar! Estic ben sola ara!
Amat: Que vol dir sola? Que potser no em tens a mi? No en tens prou?
Vergés: I ben sola si depén de la vostra companyía!
Juliana: Si! Sola! Només acompanyada dels teus mals tractes, les teves exigències i les teves normes absurdes.
Amat: Com segueixis parlant així tindrem problemes, Juliana. Pensava que estàves de part de mi.
Juliana: Ho estava, tu ho has dit. La fugida de la meva pobra filla m'ha fet obrir els ulls. No et penso obeir més. Marxo a ciutat, amb la meva filla.
Amat: Vine aqui ara mateix! No marxarás!
(Juliana marxa per la porta corrent, evitant possibles cops de l'Amat, mentre Vergés baixa les escales corrent)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Embolica!